Concert per a piano i orquestra No.1, Op. 11

Català
Parts: 
  1. Allegro maestoso
  2. Romance - Larghetto
  3. Rondo - Vivace
Descripció: 

Lluny de la gent, amagat del públic i treballant en la pau de la soledat, és com millor es trobava Frederic Chopin. Ben al contrari que alguns dels seus contemporanis, com Clara Schumann, Franz Liszt o Nicolo Paganini, ell mai no va ser un intèrpret de masses. En 18 anys que va viure a París només va oferir 19 concerts públics. Preferia exercir de professor o prodigar-se en concerts particulars, en salons aristocràtics, amb escàs i selecte públic i interpretant exclusivament les seves obres. En una ocasió confessà a Franz Liszt: “No tinc templança per donar concerts, el públic m’intimida, em sento asfixiat per la seva impaciència, paralitzat per les seves mirades curioses, mut davant les fesomies desconegudes”. Aquest quadre d’estat nerviós, típic en molts intèrprets i conegut amb el nom de track, en Chopin arribava a límits malaltissos. Al llarg de la seva carrera va anul•lar desenes de concerts per aquest motiu i ja el primer any de la seva estada a París, escrivia a un amic seu: “No saps quin martiri són per a mi els tres dies abans d'un concert!”.

Per donar-se a conèixer com a solista, el més comú era que el propi intèrpret escrivís les seves obres per reforçar el propi lluiment, apropant sovint els concerts a les pistes de circ. Són nombrosos els exemples de concerts “de bravura” escrits pel propi solista a major glòria d’ell mateix buscant el “més difícil encara”, però Chopin va assumir amb molts problemes aquesta doble faceta de compositor i intèrpret a la que estava obligat. Des dels seus inicis en la música, Chopin només estava còmode sol davant del piano. El seu professor de contrapunt i harmonia al Conservatori de Varsòvia, Josef Ksawery Elsner, el va animar a escriure obres per a orquestra, veient en ell el futur creador de l’òpera nacional polonesa. Evidentment, aquest professor es va equivocar de persona. Així i tot, Chopin li va fer cas i va escriure les seves dues primeres obres per a piano i orquestra: les Variacions sobre “La ci darem la mano” del Don Giovanni de Mozart i el Gran rondó de concert “Krakowiak”. Aquestes dues obres són les que va interpretar en el seu concert de presentació a Viena, quan tenia 19 anys. L’èxit que va obtenir va ser espectacular i, potser animat per aquest fet, en retornar a Polònia va escriure les altres quatre obres per a piano i orquestra del seu catàleg: els dos concerts, la Gran Fantasia sobre motius polonesos i l’Andante spianato i gran polonesa brillante. Aquestes sis obres concertants (escrites entre els 17 i els 21 anys) són les úniques en les que Chopin va utilitzar l’orquestra simfònica. La resta de la seva obra està dedicada al piano sol (valsos, mazurques, poloneses, preludis, impromptus, balades, nocturns i estudis), a part de la mitja dotzena d’obres de cambra (sempre amb piano) i d’una vintena de cançons per a veu... i piano.

El Concert per a piano i orquestra núm. 1 (que en realitat va ser el segon que va escriure, però duu el núm. 1 perquè es va editar primer) va ser estrenat a Varsòvia fa 180 anys (l’11 de novembre de 1830). El primer concert que va escriure (el que es coneix avui com a Concert núm. 2) també va ser estrenat aquell mateix any, però vuit mesos abans. Encara que el núm. 1 és dedicat al compositor Kalkbrenner i el núm. 2 a la comtessa Delphine Potocka, en el fons del pensament del jove i apassionat pianista hi havia la imatge d’una jove soprano (Constanza Gladkowska) a qui estan secretament dedicats els moviments lents dels dos concerts per a piano. Mentre componia aquestes obres, va escriure a un amic: “Tinc el meu propi ideal, al que serveixo fidel, encara que silenciosament des de fa mig any; amb qui somnio, als pensaments del qual pertany l’adagio del meu concert”. Els pares de la jove mai no van deixar-la casar amb Chopin per causa de la mala salut del compositor. Tots els que hem escrit algun cop sobre Chopin, l’hem descrit malalt de tuberculosi (enfermetat de moda entre els romàntics), però recents estudis han revisat l’historial mèdic de Chopin (molt ben documentat gràcies a cartes escrites per ell o per la seva família i a nombrosos informes mèdics) i asseguren que mai no va patir tuberculosi. De fet, l’autopsia que se li va practicar l’endemà de la seva mort ja ho descartava, però el mite del romàntic perfecte afectat d’aquesta malaltia va ser més fort que la signatura d’un forense. Amb els avenços mèdics actuals, és possible que a Chopin se li hagués diagnosticat mucoviscidosi o fibrosi quística (enfermetat que no va ser descrita fins l’any 1932). El que és innegable és que ja des de molt jove patia tos crònica, tenia nombrosos desequilibris gastrointestinals i presentava un aspecte molt dèbil, fets que van espantar els pares de la seva estimada.Tornant a la música, i sempre en la línia romàntica, el mateix Chopin descrivia l’adagio de l’obra amb aquestes paraules: “Té un caràcter romàntic de severa malenconia; la música intenta traduir les impressions que experimenta una persona quan els seus ulls reposen sobre un paisatge conegut i estimat que li desperta adormits i bells records”. És cert que el tractament orquestral no és brillant, però segurament tampoc li fa falta. Qui mana de dalt a baix és el piano i el propi autor havia interpretat els seus concerts amb acompanyament de quintet de corda i, inclús, sense acompanyament orquestral. Segons Berlioz, Chopin era l’únic capaç d’interpretar les seves pròpies obres, no solament per la dificultat, que és molta, sinó per la peculiar tècnica pianística que exigia de l’intèrpret. Per sort, això no ha estat així i tots els grans pianistes han dedicat bona part de la seva carrera a mostra-nos l’obra d’aquest romàntic polonès.

Autor: 
Frederic Chopin