Preludi, cançó i dansa per a piano i orquestra

Català
Parts: 
  1. Preludi
  2. Cançó
  3. Dansa 
Formació: 
cordes, piano
Descripció: 

A finals de 2017 el director d’orquestra i bon amic Marc Moncusí, em va demanar escriure una obra per a piano solista i orquestra de cordes per estrenar a Reus l’any següent. Era la segona obra que em demanava el Mestre Moncusí; la primera va ser la “Suite Canalla” per a petit conjunt instrumental que va estrenar ell mateix fa uns anys. La petició de la nova obra portava un altre prec, i era que jo mateix fos el solista el dia de l’estrena. Porto anys desenvolupant una carrera com a director d’orquestra i compositor, i la faceta pianística, que em va acompanyar tant als inicis de la meva trajectòria professional, la tinc una mica abandonada. Procuro, des-de fa uns 6 ó 7 anys, oferir alguns recitals com a pianista acompanyant de cantants, tasca a la que vaig dedicar molts anys, havent estar pianista de cantants de la categoria de Montserrat Caballé i Josep Carreras per citar-ne només dos dels més coneguts. El fer de solista en aquesta obra meva representa un repte, tot i que he intentat fer-la “a la meva mida”, com va provar de fer Ravel amb el seu concert en Sol. Espero poder estar a l’alçada de les circumstàncies. Si mes no, el repte em va atreure molt.

L’obra està estructurada en tres moviments, com un concert (de fet es un concert encara que porti aquesta denominació “Mompouiana”), i el Preludi té estructura de forma sonata com la majoria dels primers moviments dels concerts tradicionals. També es el moviment on el teixit temàtic està tractat de forma més simfònica, amb cèl·lules curtes que es desenvolupen de maneres diverses i viatges tonals més allunyats entre sí.

El segon moviment, la Cançó, té la típica forma lied de tants segons moviments de concerts, i es una reminiscència buscada de la meva “Cançó de bressol per a el pare absent”, un vocalise per a veu i piano que vaig escriure quan va morir el meu pare. Aquesta cançó de l’obra que ens ocupa, vol ser un homenatge a la meva mare, desapareguda tres anys després del meu pare, i per això es “cosina germana” de l’anteriorment citada. Es una mena d’havanera d’un melodisme ple d’ecos impressionistes.

El tercer moviment, la Dansa, es un Rondó a la manera dels tercers moviments dels concerts de l’època clàssica. La tornada es una Sardana, homenatge a la meva terra de naixement, però una sardana híbrida on podem sentir la gent d’altres indrets que ha crescut a casa nostra. Els meus avis venien d’altres terres també i el record dels gitanos catalans del meu barri quan jo era petit, el Poble Sec de Barcelona, els hi ret homenatge en una de les estrofes, el Garrotin. Cap al final del garrotin podem sentir una mena de dansa afroamericana molt típica de les que els meus pares ballaven als anys 40 quan eren joves a la desapareguda sala de ball Rialto, on varen anar a ballar fins passats els 70 anys tots dos. Un darrer homenatge. L’obra està escrita en la tonalitat de Re Major i tots tres moviments, com si d’una Suite del barroc es tractés, estan en Re; la cançó en Re menor però la secció central recupera el Major. Aquesta es la quarta obra meva que fa referència a les Cançons i danses de l’inoblidable compositor Frederic Mompou. La primera va ser la “Cançó i dansa per a quartet u orquestra de violoncels” i la van seguir els dos “Preludis i danses per a piano sol”.

Any: 
2 019
Autor: 
Miquel Ortega